Reflexió - "Cerrando Puertas" de Paulo Coelho

Avui us vull presentar un texte que arriba molt a dins i que és en sí mateixa una gran reflexió per tenir-la en compte en diferents moments. No cal afegir gaire més res, un cop hagueu llegit aquest texte.

CERRANDO PUERTAS (Reflexión)

Hay que saber cuándo una etapa llega a su fin. Cuando insistimos en alargarla más de lo necesario, perdemos la alegría y el sentido de las otras etapas que tenemos que vivir.

Poner fin a un ciclo, cerrar puertas, concluir capítulos… no importa el nombre que le demos, lo importante es dejar en el pasado los momentos de la vida que ya terminaron. ¿Me han despedido del trabajo? ¿Ha terminado una relación? ¿Me he ido de casa de mis padres? ¿Me he ido a vivir a otro país? Esa amistad que tanto tiempo cultivé, ¿ha desaparecido sin más? Puedes pasar mucho tiempo preguntándote por qué ha sucedido algo así. Puedes decirte a ti mismo que no darás un paso más hasta entender por qué motivo esas cosas que eran tan importantes en tu vida se convirtieron de repente en polvo.

Pero una actitud así supondrá un desgaste inmenso para todos: tu país, tu cónyuge, tus amigos, tus hijos, tu hermano; todos ellos estarán cerrando ciclos, pasando página, mirando hacia delante, y todos sufrirán al verte paralizado.

 

RECUERDOS. Nadie puede estar al mismo tiempo en el presente y en el pasado, ni siquiera al intentar entender lo sucedido. El pasado no volverá: no podemos ser eternamente niños, adolescentes tardíos, hijos con sentimientos de culpa o de rencor hacia sus padres, amantes que reviven día y noche su relación con una persona que se fue para no volver. No podemos ser empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! Todo pasa, y lo mejor que podemos hacer es no volver a ello. Por eso es tan importante (¡por muy doloroso que sea!) destruir recuerdos, cambiar de casa, donar cosas a los orfanatos, vender o dar nuestros libros.


Todo en este mundo visible es una manifestación del mundo invisible, de lo que sucede en nuestro corazón. Deshacerse de ciertos recuerdos significa también dejar libre un espacio para que otras cosas ocupen su lugar. Dejar para siempre. Soltar. Desprenderse. Nadie en esta vida juega con cartas marcadas. Por ello, unas veces ganamos y otras, perdemos. No esperes que te devuelvan lo que has dado, no esperes que reconozcan tu esfuerzo, que descubran tu genio, que entiendan tu amor.

Deja de encender tu televisión emocional y ver siempre el mismo programa, en el que se muestra cómo has sufrido con determinada pérdida: eso no hace sino envenenarte. Nada hay más peligroso que las rupturas amorosas que no aceptamos, las promesas de empleo que no tienen fecha de inicio, las decisiones siempre pospuestas en espera del "momento ideal".


La vida está para adelante, nunca para atrás. Si andas por la vida dejando puertas abiertas "por si acaso", nunca podrás desprenderte ni vivir lo de hoy con satisfacción. ¿Noviazgos o amistades que no clausuran?, ¿Posibilidades de regresar? (¿a qué?), ¿Necesidad de aclaraciones?, ¿Palabras que no se dijeron?, ¿Silencios que lo invadieron? Si puedes enfrentarlos ya y ahora, hazlo, si no, déjalos ir, cierra capítulos. Dite a ti mismo que no, que no vuelven. Pero no por orgullo ni soberbia, sino, porque tú ya no encajas allí en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en esa oficina, en ese oficio.

Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, hace tres meses, hace un año. Por lo tanto, no hay nada a qué volver. Cierra la puerta, da vuelta a la hoja, cierra el círculo. Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por ti mismo, desprender lo que ya no está en tu vida.

DEJARLO IR. Antes de comenzar un nuevo capítulo hay que terminar el anterior: repítete a ti mismo que lo pasado no volverá jamás. Recuerda que hubo una época en que podías vivir sin aquello, sin aquella persona, que no hay nada insustituible, que un hábito no es una necesidad.

Puede parecer obvio, puede que sea difícil, pero es muy importante. Cerrar ciclos. No por orgullo, ni por incapacidad, ni por soberbia, sino porque, sencillamente, aquello ya no encaja en tu vida. Cierra la puerta, cambia el disco, limpia la casa, sacude el polvo.


Deja de ser quien eras, y transfórmate en el que eres…Esa es la vida…

PAULO COELHO

De cuc a papallona.... transforma't!

Fa uns dies una gran amiga, la Mei, que és la dolçor personificada va publicar aquest escrit en el seu Facebook:

"Como la mariposa, sintiendo el profundo deseo en mí & sabiendo que tengo la fuerza interior, con mi corazón abierto creo en realidad & confío en que con el tiempo saldré de mi capullo transformad@..."
Cuando confiamos plenamente en la existencia y aprendemos a fluir con facilidad en cualquier situación sabiendo que todo en la vida se trata de cambio, experimentamos una transformación de la consciencia verdaderamente heroica...
Tu vida no mejora por casualidad, mejora por el cambio. Puedes permanecer en tu concepción actual acerca de ti mism@, o puedes elegir crear de nuevo. A mí me gusta la idea de elegir de cambiar de nuevo…
Honra quien eres hoy, no condenes quien fuiste ayer, & sigue soñando con quien puedes ser mañana...

I a mi sempre m'ha encantat la transformació dels cucs en papallones. Ja quan era petita tenia els famosos cucs de seda i em semblava increíble el procés de transformació... de veure com una oruga, una mica horripilant, anava menjant unes fulles de morera per després acvabar fent un capullo de seda perfectament traçat i d'allà en sortia un èsser completament diferent al que havia entrat.

Saps? tu també tens aquest "do" transformador amb tu mateix, però segurament no te l'han ensenyat, pots canviar tu mateix i el teu entorn, això sí, sempre que tu vulguis.... no val voler per un altre. Un no canvia si ell mateix no vol! Hi ha gent que això els hi passa després d'haver experimentat algun procés una mica traumàtic, d'altres en canvi, el comencen per sí sols quan esperen alguna cosa més de la vida que porten i no es poden creure que la seva existència es limiti a allò que estan vivint en aquell instant. Potser en un principi no hi ha una gran transformació o una transformació radical, però sí que a través de petites transformacions pots arribar a ser qui vols ser.

Després d'estar pensant uns dies amb això avui ha caigut a les meves mans aquest texte que espero que el rellegiu algunes vegades:

ALAS DE MARIPOSA

Lo que para la oruga es el findel mundo, todos los demás lo llaman mariposa.

Richard Bach

Cuando me enfrento a un reto aparentemente insuperable, mis pensamientos suelen desenbocar en lo de la oruga y la mariposa. La oruga se enfrenta a una tremenda lucha para emerger del capullo, pero tiene que hacer ese esfuerzo con el fin de sobrevivir. Y lo mismo ocurre con la vida. Si evitamos los problemas, quizás terminemos haciéndonos más daño que bien. Quizás nunca podamos dar a luz a nuestro verdadero yo.

En ocasiones, es esa lucha, y el crecimiento inherente al proceso, lo que nos impulsa hasta ese lugar donde necesitamos estar. Pedir ayuda puede ser apropiado a veces, pero hay cosas que tenemos que hacerlas solos. Si ayudáramos a la mariposa a salir del capullo, no lograría desarrollar la fuerza suficiente como para poder volar. Quizás nosotros también precisemos de esos forcejeos para poder desplegar nuestras alas y transformarnos.

Per algú sortir del capullo serà empendere un viatje, o pendre una decisió, potser serà deixar una feina, o simplement fer una cosa que per molta gent és normal i per ell és tot un repte com és pujar a un avió i que no li vingui un atac de pànic. Potser serà trobar la feina de la seva vida o empendre un nou projecte, a lo millor és deixar una ciutat o fer les paus amb alguna persona que té pendent....o rependre una amistat oblidada o potser sortir del capullo és deixar precisament a un capu.... o a una capu....

Sigui el que sigui hi ha una part en tot procés que només depen d'un mateix. I si et puc ajduar en alguna cosa, per aquí estic.

I tal com diu sabiament la meva amiga Mei.... papallona i no cuc!

Les 5 lamentacions...

El texte que us presento avui l'he anat llegint de diferents llocs i en diferents moments en els darrers mesos. És un texte que et fa pensar molt sobretot si te'l llegeixes des de la prespectiva d'una persona que es troba en una situació límit. Quants de nosaltres en algun moment no s'ha plantejat... si jo demà no hi fos... què faria avui?

Doncs aquest texte parla precisament d'això. Un home va publicar una serie d'articles extrets del treball amb malalts terminals, persones que saben que han d'abandonar el món i que ja no hi ha res a fer.

Fa un dies l'autor Paulo Coelho ho va publicar en el seu blog i  a mi em va fer pensar que l'havia de compratir.

De totes les coses que preguntava a aquelles persones, de sobre què es lamentaven hi havien 5 temes molt comuns a cadascun d'ells i són els següents:

1. Tan de bo hagués tingut el valor de viure la vida tal i com jo hagués volgut i no com els altres volien que fos o esperaven de mi.

Quan les persones tiren la vista enrera poden veure quins dels seus somnis s'han complert o no. La majoria de les persones moren sabent que era degut a les eleccions que van fer o a les que no van fer.

Des del mateix moment que un perd la salut ja és massa tard. La salut dona una llibertat que molts no es donen ni compte que la tenen i estan sans! i només la trobes a faltar quan no la tens.

2. M'hagués agradat no treballar tant fort.

Curiosament aquesta lamentació venia majoritàriament dels homes, per que se n'adonaven que havien dedicat massa temps a la feina i massa poc a ells mateixos.

3. Ojalà hagués tingut el valor d'expressar el meus sentiments.

Moltes persones van mantenir els seus sentiments ocults o callats amb la finalitat de mantenir la pau amb els seus. Com a resultat es van conformar amb una existència mediocre, i mai van arribar a ser o fer allò que volien ser o fer. Moltes malalties venen com a resultat de l'amargura i del resentiment.

4. M'agradaria haver estat més en contacte amb els meus amics.

Molta gent no es dona compte de la importància de l'amistat fins que veuen que se'ls hi acaba la vida i creuen que podrien haver fet més.

5. M'hagués agradat que jo mateix m'hagués deixat ser més feliç.

Moltes persones al final de la seva vida veuen que la felicitat és una elecció. Hi ha persones que es queden atrapades en vells patrons i hàbits. L'anomenat "confort" de familiaritat o zona de confort, la por al canvi els havia bloquejat i per aquesta por i per quedar-se en aquella zona de confort s'havien no permés la seva propia felicitat.

Com ho veieu? aneu més enllà i plantegeu-vos-ho d'una altre manera.... no cal morir per tornar a nèixer, de fet cada nou despertar al matí és un nou naixament i amb això és un nou despertar cap a la felicitat i el benestar. Cada vegada que obriu els ulls naixeu de nou, i realment esteu fent tot allò que voleu i desitgeu? no hi ha alguna cosa que teniu pendent? esteu vivint la vida que voleu o no feu segons què per por, pel que diran, o per que fer-ho implica molts canvis no només personals sinó colaterals? Qui està vivint la teva vida? tu o deixes que la teva vida estigui vivint al "son" dels altres? No hipotequeu la vostra felicitat per la por al canvi, el canvi del que sigui, per que naixem sols i morim sols.

No desaprofiteu ni un dels sols dies que estem aquí, a vegades hem de caure per tornar-nos a aixecar i hem de desapendre per apendre. A vegades hem de deixar anar per tornar agafar o hem de trencar per començar de nou. Sigui el que sigui el que s'hagi de fer, feu-ho amb el cor i per que hagueu escollit viure relament la vostra vida.

Al final de la vida la gent es lamenta de les coses que no ha fet. La felicitat és una elecció d'un mateix. 

I tu esculls ser feliç oi?

Fes sempre el màxim que puguis.

Després d'uns dies de pensar on espero que hagueu treballat una mica amb els tres acords que us vaig presentar, arriba l'últim: Fes sempre el màxim que puguis.

És un acord per aplicar a tots els aspectes de vida, qualsevol canvi en un mateix, qualsevol cosa que es vulgui fer, qualsevol cosa que vulguis donar o saber rebre, requereix un esforç i això significa que si apliques aquest acord i fas sempre el màxim que pots no et podràs mai retreure res.

Les coses et poden sortir bé o et poden sortir malament, però si sempre has pogut donar lo millor de sí i no et pots retreure res a tu mateix per que en aquell moment, davant aquella situació o amb el que fos no hi podies fer més per que vas donar el millor de tu, així sempre estaràs bé amb tu mateix.

El meu consell, o el consell de tothom és que sempre esgotis totes les possibilitats de fer el que sentis i el que creguis però en el moment en que ja no pots més o veus que una situació o un fet és irreconduible, estima't lo suficient per veure-ho i a llabors aquest acord, el de fer sempre el màxim que puguis, t'ho apliquis a tu mateix per assolir el teu màxim benestar.

Aquest acord serà el que farà que en cada moment de la teva vida, qualsevol nou hàbit que et vulguis instaurar s'acabi convertint en un hàbit de la teva vida. Cap músic va apendre a tocar un instrument sense moltes hores de pràctica i sense haber donat el millor de si mateix en grans dosis de paciència, d'atenció i de voluntat d'entendre i de sentir allò que volia fer, doncs tu, el mateix.

Ja sabem que sempre depenent del moment en que estem podrem donar més o menys quantitat de nosaltres mateixos. No és la mateixa energia que es té a primera hora del dia quan has descansat que la que es té després d'una duríssima jornada, no tens la mateixa energia quan et sents feliç que quan estàs enmig d'una ruptura, o no és el mateix anar seré que haver begut.... així que mira dins de les teves possibilitats i de com et sentis de donar el millor de tu mateix, ni més ni menys, sino el millor que pots segons el teu moment actual.

I refelexiona amb aquesta petita història...

Hi ha una història que diu que un home una vegada va anar a un temple budista i li va dir al seu mestre:

- Mestre, si medito quatre hores al dia, quan tardaré en assolir la iluminació?

El Mestre el va mirar i li va respondre:

- Si medites quatre hores al dia, potser ho aconseguiràs d'aquí deu anys.

L'home es va quedar pensant que podia fer més, així que li va tornar a dir al Mestre:

- Mestre, i si medito vuit hores al dia, quan temps tardaré en aconseguir la iluminació?

El Mestre el va tornar a mirar i li respongué:

- Si medites vuit hores al dia, potser ho aconseguiràs d'aquí vint anys.

- Com?!  va dir l'alumne - per què tardaré més temps si medito més?

I el Mestre li va respondre:

- No estàs aquí per sacrificar la teva vida ni la teva alegria. Estàs aquí per viure, per ser feliç i per estimar. Si pots aconseguir el teu màxim nivell en dos hores de meditació, però n'utilitzes vuit, només aconseeguiràs esgotar-te, apartar-te del verdader significat de la meditació i no disfrutar de la teva vida. Fes el màxim que puguis i potser aprendràs que independentment del temps que meditis, pots viure, estimar i ser feliç"

Així que ja sabeu, mediu els vostres esforços i el temps que dedicareu en fer un esforç, no malgasteu ni esforç ni temps en una cosa que potser no té solució. Un cop hagueu donat el millor de vosaltres, i dins els límits que us hagueu establert, penseu que heu de reflexionar que mentre et dediques a solucionar allò, la vida va passant i perds el veritable significat de la mateixa: ser feliç, estimar i viure! si hi deciques massa temps! així que heu de posar límits!

Feu sempre el màxim de pugueu, però feu-ho per vosaltres mateixos per que no us pugueu retreure res, però si veieu que no es pot més, estimeu-vos lo suficient per veure que cal empendre nous camins que us retornin a la vida! a l'autèntica vida! i deixar els vells que ja no us porten enlloc.

Ara que hi penso.... n'he de deixar uns i fer el màxim que pugui per caminar pels nous... Ens hi veiem! 

No facis suposicions...

Avui us presento el Tercer Acord. Aquest tercer acord és un d'aquells que tots, absolutament tots hi hem caigut sinó una, mil vegades. I dieu-me qui no ha fet cap suposició a la vida?

El Tercer Acord consisteix en això, en no fer suposicions. Les persones tendim a fer suposicions sobre totes les coses. El problema es que al fer-ho, creiem que el que suposem és cert. Fem suposicions sobre el que els atres fan o pensen ens ho prenem personalment (error!!! recordeu segon acord!) i després els culpem i reaccionem enviant-los el verí emocional, el que millor ens vagi aquell moment, normalment amb les nostres paraules. És per aquest motiu que, mentre fem suposicions, ens creem problemes. L'esquema és el següent: Fem una suposició, ens prenem les coses malament, ens ho prenem personalment i acabem fent un gran drama d'un no res.

Si ens parem a pensar, molts dels drames i de la tristesa viscuda per cadascun de nosaltres, tenien la seva arrel en les suposicions que vam fer i en les coses que ens vam prendre personalment. Pensa-ho bé i prent-te un temps per analitzar això que et diu l'autor i considera la veritat d'aquesta afirmació.

Produim molt verí emocional fent suposicions i prenent-nos les coses personalment, per que, per lo general comencem a "chismorrear" a partir de les nostres suposicions. Pots "chismorrear" cap a dins de tu mateix o cap a fora, però aquí comença a gestar-se una película que pot acabar molt malament.

Moltes vegades tenim por a demanar una aclaració, fem les suposicions i creiem que són certes, després les defensem i intentem que sigui l'altre el que no tingui la raó. 

Sempre és millor preguntar abans de fer una suposició, per que les suposicions crean patiment.

El gran mitote de la ment humana crea un enorme caos que ens porta a interpretar i a entendre malament les coses. Només veiem lo que volem veure i només escoltem lo que volem escoltar. No percevem les coses tal i com són. Ja ho diuen ja "no hay más ciego que aquél que no quiere ver". Quantes vegades has mirat cap a un altre costat per no veure la realitat? per que la realitat potser no t'agrada però és la que és i és així....

Inclús tenim la costum de somiar sense basar-nos en la realitat. Literament inventem les coses a la nostra imaginació. Qui no ha somiat mai depert i ha creat la seva propia realitat? A vegades quan no entenem algo  fem una suposició sobre el seu significat (podem no entendre una situació, un fet, una persona...) però quan la veritat apareix, la bombolla del nostre somni estalla i descubrim que no era en absolut el que nosaltres creiem. I com reacciones a això?

L'autor del llibre ens posa un exemple de suposicions. Diu.... imagina't que vas pel carrer i et creues amb una persona que es topa amb tu i et somriu. Tu penses... mira que és guapo o guapa.... i el teu cap comença a fer volar la imaginació... de fet en qüestió de segons et pots haver casat amb ell o ella i tenir 4 fills i viure en una casa fantàstica... però ha passat relament? o és una suposició. La fantasia està en la teva ment, en el teu somni personal.   

Aplicar les suposcions a la nostra vida personal és bastant perillós. Quantes vegades ens hem sentit decebuts per que una persona no ha reaccionat o no ha fet allò que "pensàvem" que havia de fer? A vegades suposem erròniament que les nostres persones properes (parella, amics, pares...) saben lo que pensem i que, per tant, no és necessari que els hi diguem què necessitem. Suposem que faran el que volem per que ens coneixem molt bé i si no ho fan ens sentim realment ferits i diem allò "ho hauries d'haver sabut". I en el fons, penseu que ningú per molt proper que sigui pot sempre encertar allò que necesites, en el precís moment que ho necessites i de la manera que ho necessites.

Si els altres ens diuen alguna cosa, fem suposicions i si no ens diuen res, també les fem, tot això per satisfer la nostra necessitat de saber i per reemplaçar la nostra necessitat de comunicar-nos. Inclús quan escoltem alguna cosa i no ho entenem, fem suposicions sobre el que pot significar allò que hem escoltat encara que fos incomplet o que no ho haguem entés a la perfecció, i després, lo pitjor que tot es que creiem en elles, en les nostre suposicions.

Fem tots tipus de suposicions, per que moltes vegades no tenim el valor de preguntar. Moltes vegades "acordem" que fer preguntes és perillós i quan creiem alguna cosa, suposem que tenim la raó fins al punt d'arribar a destruir les nostres relacions per defendre la nostra posició.

Suposem que tot el món veu la vida de la mateixa manera que nosaltres i no és així. Suposem que la gent jutja, pensa, sent... com ho fem nosaltres i aquesta és la major suposició que nosaltres podem fer, i és la raó per la qual ens fa por ser nosaltres mateixos davant els altres i fer el que sentim en lo més profund del nostre cor i de la nostra ànima, sigui el que sigui i prenent la decisió que sigui, per que creiem que ens jutjaran, ens convertirem en les seves víctimes i ens culparan de la mateixa manera que nosaltres mateixos ho faríem. Penseu quantes decisions no s'han pres per la por de la reacció de les altres persones, o pel què diran, quantes vides hipotecades! i jo em pregunto, per que? si vas en la recerca de la teva felicitat, la teva pròpia felicitat i ho fas de cor, tota la resta del món ho enten i ho accepta amb la mateixa convicció que tu creus amb el que desitges.

De la mateixa manera que, inclús abans que els altres tinguin la oportunitat de rebutjar-nos nosaltres ja ens hem rebutjat a nosaltres mateixos i això no pot ser.

També fem suposicions sobre nosaltres mateixos i això moltes vegades ens crea conflictes interns. A vegades quan comences una relació o estàs en una relació, has de justificar-te per que t'agrada aquella persona. Només veus el que vols veure i negues que alguns aspeces d'aquesta persona et desagraden.  Et menteixes a tu mateix amb la única finalitat de sentir que tens la raó. Després fas suposicions i una d'elles és la típica "El meu amor canviarà aquesta persona", però no és veritat. El teu amor no canviarà a ningú.Si les persones canvien es per que volen canviar, no per que tú puguis canviar-les. Després passa alguna cosa entre vosaltres dos i et sents dolgut. De cop veus el que no havies volgut veure abans, però a més ara, està amplificat pel seu verí emocional. I et sents que has de justificar el teu dolor emocional. I saps? no és necesari que justifiquis l'amor; per què està present o no ho està. L'amor veritable és acceptar als altres tal com són sense tractar de canviar-los. Si intentem canviar-los significa que, en realitat, no ens agraden. Així que preguntat si mai t'han volgut canviar o tu has volgut canviar a algú....

Per molt díficil que et costi creure, resulta molt més fàcil trobar algú que ja sigui com tu vols, que intentar canviar a una persona. A més aquest algú, ha d'estimar-te tal i com ets per no tenir-te que canviar en absolut. Si altres persones pensen que has de canviar, això significa que, en realitat no t'estimen tal i com ets. I per que està amb algú si tu no ets tal i com vol que siguis?

Tu sempre seràs perfecte per mi....

No et prenguis res personalment....

Recordeu el Primer Acord: Sigues impecable amb les teves paraules. Sabent el que ens diu l'autor en referència a la impecabilitat. Impecable cap a tu mateix i cap els altres i deixant de banda els rumors....

Ara arriba el Segon Acord: No et prenguis res personalment.

Els tres acords restants neixen en realitat del primer que us vaig presentar. I en aquest acord l'autor el que ens vol dir es que passi el que passi al teu voltant  no t'ho prenguis personalment.

Recordeu allò que us vaig dir que si algú anava pel carrer i ens deia que èrem uns estúpids aquelles paraules el que feien era perjudicar al qui les deia? doncs utilitzant el mateix exemple i, amb aquest nou acord, el que se'ns diu es que qui ho diu no ens ho diu a nosaltres sino que s'ho diu a sí mateix. No es que vagi en contra teva sinó que va en contra de sí mateix i si t'ho prens personalment et creuràs que ets un estúpid, per que estaràs d'acord amb allò que està dient.

El motiu pel qual fa que t'ho puguis creure o que t'ho agafis personalment  és el que se'n diu la "importància personal", que és l'expressió màxima de l'egoísme, per que considerem que tot gira al voltant nostre.

Aquí ve un comentari i una part d'aquest acord que trenca esquemes i hi podeu estar o no d'acrord, però ben interpretat, o millor dit, col·locat allà on li correspon té tota la raó del món.... Preparats? allà va:

Res del que els demés facin ho fan per tu. Lo que fa, o fan, és per ells mateixos. Tots vivim en el nostre somni (diga-li somni, realitat, vida, moment...) i en la nostra propia ment, els altres estan en un món i en una realitat completament diferent a la nostra. Quan ens prenem personalment allò que algú ens diu, suposem que sap el que hi ha al nostre món  i intentem imposarlo per damunt del seu món.

Tranquils... ara ho anireu entenent aquesta reflexió.... tornant a l'exemple d'aquell que us trobeu pel carrer i us diu "ets un estúpid", lo que aquesta persona diu, fa o les opinions que expressi responen als acords i a les creences que ella té en la seva ment i en el seu món, no en el teu. Per això si tu reculls aquest "verí" que t'envia te'l fas teu i si fas això normalment, t'acabes convertint en una presa fàcil per aquests "depredadors" que hi ha al món que van llençant verí, i això no ho volem oi? Nosaltres no ens hem de menjar la basura emocional de l'altre gent, per això si no t'ho prens personalment (com una cosa contra tu) et tornes inmune a això i aquesta inmunitat és el "do" d'aquest acord.

Si et prens les coses personalment, et sents ofés i reacciones defenent les teves creences i segurament acabes creant conflictes. Sents la necessitat de tenir la raó i de que els altres estiguin equivocats.

"No hay nada en el mundo mejor repartido que la razón: todo creemos tener suficiente"

EL que pensis de mí no és important per mi i jo no m'ho prenc personalment. Quan la gent et diu "oh! ets meravellós" no se t'ha de pujar al cap igual que no t'ha d'afectar que un digui "oh! ets super tontu!" Cap dels comentaris, utilitzant aquest pacte, t'ha d'afectar per que tu ja saps que ets. Pensis el que pensis, sentis el que sentis, o diguis el que diguis sé que es tracta del teu problema (o pensament o emocio... o opinió...bona o dolenta) però del teu, no del meu. És la teva manera de veure el món, o el que sigui, no la meva. No m'ho prenc personalment per que no et refereixes a mi sinó a tu mateix. I aquí si voleu us podeu rellegir el post de la Llei del Reflex (clicant aquí teniu el post)  publicat en aquest blog. Tot està lligat.

Tot el món té les seves pròpies opinions segons el seu propi sistema de creences, de tal manera que res del que pensin de mi, estarà relacionat amb mi sinó amb ells mateixos.

L'autor del llibre fa una reflexió enmig d'això que us he exposat. Ell diu que possiblement ara afirmaràs.... "ostres això que dius fa mal" referint-se al que està escribint o també ho podem fer extensiu a coses que a vegades ens diuen. Crec que a tots ens ha passat que una persona ens diu alguna cosa que dius... "ostres això m'ha fet mal"... i els que ens mostra i fa reflexionar l'autor es que, el que ens fa mal no és el que se'ns diu sinó les ferides que ja tenim dins nostre i que això ens les remou... algo així com qui posa el dit a la llaga. Per que si algo et fa mal es que alguna cosa se't remou per dins, per que sinó, com diríem popularment, "ens patinaria". Seria algo així com que et presiones sobre una pell sana no sents dolor però si ho fas sobre un lloc on hi tens una hematoma faràs un salt.

L'autor diu:

"No me lo puedo tomar personalmente en modo alguno, y no por que no crea ni confíe en ti, sino por que sé que ves el mundo con distintos ojos, con los tuyos. Creas una pelicula entera en tu mente, y en ella tu eres el director, el productor y el protagonista. Todos los demás tenemos papeles secundarios. Es tu pelicula.

La manera en que ves esa película se basa en los acuerdos que has establecido con la vida. Tu punto de vista es algo personal tuyo. No es la verdad de nadie más que de ti. Por consiguiente, si te enfadas conmigo, sé que eso está relacionado contigo. Yo soy la excusa para que tu te enfades. Y te enfadas por que tienes miedo, por que te enfrentas a tu miedo. Si no tuvieras miedo, no te enfadarías conmigo en modo alguno. Si no tuvieras miedo, no me odiarias en modo alguno. Si no tuvieras miedo, no estarías triste ni celoso."

Si no hi ha por i vius amb amor (aquí utilitzo aquesta paraula per dir de viure amb bons sentiments) no hi ha lloc per aquestes emocions. I sino hi ha lloc per aquestes emocions et sents bé.

No et prenguis res personalment, per que si ho fas t'exposes a patir per res. I ja sabem que els èssers humans som adictes al patiment en diferents graus i a vegades ens apoiem els uns als altres per mantenir aquesta "adicció", és com si haguèssim acordat ajudant-se mutuament a patir. I tot això és pot canviar! ho canviarem!

"Vayas donde vayas, encontrarás a gente que te mentirá, pero a medida que tu conciencia se expanda, descubrirás que tu también te mientes a ti mismo. No esperes que los demás te digan la verdad, por que ellos también se mienten a sí mismos. Tienes que confiar en ti y decidir si crees o no lo que alguien te dice".

Quan realment veiem als altres tal com són, sense prendre'ns res personalment, el que facin o el que diguin no ens farà mal. Si els altres et menteixen, no importa per què s'estan enganyant a sí mateixos i per que tenen por. Tenen por que descubreixis que no són perfectes. Treure's la màscara a vegades resulta dolorós. Si els altres diuen una cosa però en fan una altre, i tu no pares atenció als seus actes, et menteixes a tu mateix. Però si ets veraç amb tu mateix t'estalviaràs molt de dolor emocional. Dirte la veritat potser resulti dolorós, però no necessites aferrar-te al dolor. La curació està en camí, des de el mateix moment que  decideixes no patir més, que les coses et vagin millor es qüestió de temps.

Si algú no et tracta amb amor ni respecte, que s'alunyi de tu és un regal. Si aquesta persona no s'envà, lo més provable es que suportis molts anys de patiment amb ella.Que marxi potser resulta dolorós durant un temps, però finalment el teu cor sanarà. Llavors escolliràs el que realment vols, descubriràs que per escollir correctament, més que confiar en el altres, és necessari que confiis en tu mateix.

Si converteixes el Segon Acord en un hàbit a la teva vida, descubriàs un nou cel a la terra. El món sencer pot explicar rumors sobre tu, però si no te'ls prens personalment, seràs inmune a ells. Algú et pot enviar verí emocional intensionadament, però si no t'ho prens personalment, no te l'empassaràs. Quan no prens verí emocional, aquest es torna més nociu pel qui l'envia que per qui ho rep.

Quan t'acostumis a no pendre't res personalment, no necessitaràs dipositar la confiança en el que diguin o facin els altres, només caldrà que confiis en tu mateix per escollir amb responsabilitat què fer, què creure, què dir. I així serà molt difícil que els comentaris insensibles o els actes negligents dels altres et puguin ferir.

Segueix el teu cor, per que en el teu interior hi ha la resposta, i per molt que estiguis enmig d'un "infern" la llum està dins teu. És un bon acord per aplicar i sobretot per reflexionar. I si voleu que per acabar hi posem una mica de toc d'humor... el que ens està dient l'autor i que us he explicat tal qual ho diu ell en aquest post et pot resumir en una frase que em deia la meva mare i la meva iaia de ben petita: Gemma tu sigues sempre com ets i els altres si volen que et diguin cul d'olla però tu endavant. I recordeu hi ha coses que costen d'acceptar, decisions que costen de pendre, i deixar marxar les coses que no et beneficien fa molt mal. Però la sanació, quan prens la decisió, ja està de camí.

Aixi que.... endavant? si, no? va..... uns dies per pensar i anem pel Tercer Acord! Caminarem junts... per gaudir del paisatge i del camí!

La vida és dura.... la vida és meravellosa

Avui que és un dia de reflexió després de tots aquests dies de festa i per què demà ja torna l’activitat habitual, voldria fer un petit parèntesis abans de la segona entrega del Segon Acord després de la publicació del primer de quatre que hi haurà. Espero que el Primer Acord us hagi fet pensar una mica i poc a poc ho aneu incorporant a dins vostre i espero que amb cadascun d’ells pugueu anar avançant una mica.

Fa uns mesos va arribar a mi aquest poema que us adjunto i fa poquet el vaig veure publicat al blog d’una famosa cantant, i quan el vaig veure vaig pensar que alguna cosa s’estava movent, i si una persona com ella li captava l’atenció aquest poema, significava que la gent estem en plena búsqueda d’alguna cosa més que el que és simplement viure, busquem el significat de les coses i el per què d’una existència i a mi això, m’encanta. No importen la condició social, a què et dediques, com ets dius o que fas, si tens problemes grans o petits.... tots absolutament tots, som humans i tenim una ànima enorme a dins nostre que ens està demanant a crits que l’escoltem, i al final tots busquem allò que ens aporti benestar i ens apropi a la felicitat. I en aquest camí és a on jo vull contribuir-hi amb allò que pugui.

Oriah, l’autora, explica que un dia va arribar a casa amb una sensació de buidor molt gran després de que va haver de fer un esforç enorme per sociabilitzar-se i integrar-se en una conversa d’un sopar que tenia, em sembla que tots en un moment o altre i, en major o menor grau, hem tingut aquesta sensació alguna vegada. Aquella mateixa nit va asseure’s a escriure sobre aquest sentiment, va escriure precisament sobre el que realment li interessava d’ella mateixa i de les persones, obviant lo banals de que són a vegades certs problemes, certes converses o certes persones per un mateix. El resultat va ser aquest preciós poema que per la seva senzillesa i pel que transmet, en poc temps va fer-se famós i va donar la volta al món. Que no pari mai de voltar!

Llegiu-lo atentament, a poc a poc cadascuna de les frases i veureu que us tocarà molt endins.

LA INVITACIÓN

No me interesa lo que haces para ganarte la vida.

Quiero saber lo que ansias y si te atreves a soñar con lo que tu corazón anhela.

No me interesa tu edad. 

Quiero saber si te arriesgarías a parecer un tonto por amor, por tus sueños, por la aventura de estar vivo.

No me interesa que planetas están en cuadratura con tu luna.

Quiero saber si has tocado el centro de tu propia tristeza.

Si las traiciones de la vida te han abierto, o te has marchitado y cerrado por el miedo a más dolor.

Quiero saber si puedes sentarte con el dolor, el mío o el tuyo,

sin intentar esconderlo, desvanecerlo o remediarlo.

 Quiero saber si puedes experimentar con plenitud la alegría, la mía o la tuya,

Si puedes bailar con locura y permitir que el éxtasis te llene hasta la punta de los dedos de las manos y los pies sin que tu prudencia nos advierta que seamos cuidadosos, que seamos realistas, o que recordemos las limitaciones como seres humanos.

No me interesa saber si lo que me cuentas es cierto.

Quiero saber si puedes decepcionar a otros para serte fiel a ti mismo,

si puedes soportar la acusación de traición y no traicionar a tu propia alma.

Quiero saber si puedes ser fiel, y por lo tanto digno de confianza.

Quiero saber si puedes ver la belleza, aún cuando no sea tan bella todos los días,

y si puedes nutrir tu vida de su presencia.

Quiero saber si puedes vivir con el fracaso, el tuyo o el mío,

y no obstante pararte a la orilla del lago a gritarle a la luna “¡SI!”

No me interesa saber dónde vives ni cuanto dinero tienes.

Quiero saber si puedes levantarte después de una noche de aflicción y desesperación, cansado y magullado hasta los huesos, y hacer lo que sea necesario por los niños.

No me interesa saber a quién conoces o cómo llegaste hasta aquí.

Quiero saber si te quedarás en el centro del fuego conmigo sin rehuir.

No me interesa dónde ni con quién has estudiado.

Quiero saber que es lo que te sostiene, desde el interior, cuando todo lo demás se derrumba.

Quiero saber si puedes estar solo contigo mismo,

y si verdaderamente aprecias la compañía que tienes en los momentos de vacío.

ORIAH MOUNTAIN DREAMER

“…Escribí lo que hay que recordar….la vida es dura y la vida es maravillosa. Tenemos que encontrar la inspiración , la intimidad, el coraje y el compromiso de vivir plenamente,

todos los días…”

Sense paraules….