Fes sempre el màxim que puguis.

Després d'uns dies de pensar on espero que hagueu treballat una mica amb els tres acords que us vaig presentar, arriba l'últim: Fes sempre el màxim que puguis.

És un acord per aplicar a tots els aspectes de vida, qualsevol canvi en un mateix, qualsevol cosa que es vulgui fer, qualsevol cosa que vulguis donar o saber rebre, requereix un esforç i això significa que si apliques aquest acord i fas sempre el màxim que pots no et podràs mai retreure res.

Les coses et poden sortir bé o et poden sortir malament, però si sempre has pogut donar lo millor de sí i no et pots retreure res a tu mateix per que en aquell moment, davant aquella situació o amb el que fos no hi podies fer més per que vas donar el millor de tu, així sempre estaràs bé amb tu mateix.

El meu consell, o el consell de tothom és que sempre esgotis totes les possibilitats de fer el que sentis i el que creguis però en el moment en que ja no pots més o veus que una situació o un fet és irreconduible, estima't lo suficient per veure-ho i a llabors aquest acord, el de fer sempre el màxim que puguis, t'ho apliquis a tu mateix per assolir el teu màxim benestar.

Aquest acord serà el que farà que en cada moment de la teva vida, qualsevol nou hàbit que et vulguis instaurar s'acabi convertint en un hàbit de la teva vida. Cap músic va apendre a tocar un instrument sense moltes hores de pràctica i sense haber donat el millor de si mateix en grans dosis de paciència, d'atenció i de voluntat d'entendre i de sentir allò que volia fer, doncs tu, el mateix.

Ja sabem que sempre depenent del moment en que estem podrem donar més o menys quantitat de nosaltres mateixos. No és la mateixa energia que es té a primera hora del dia quan has descansat que la que es té després d'una duríssima jornada, no tens la mateixa energia quan et sents feliç que quan estàs enmig d'una ruptura, o no és el mateix anar seré que haver begut.... així que mira dins de les teves possibilitats i de com et sentis de donar el millor de tu mateix, ni més ni menys, sino el millor que pots segons el teu moment actual.

I refelexiona amb aquesta petita història...

Hi ha una història que diu que un home una vegada va anar a un temple budista i li va dir al seu mestre:

- Mestre, si medito quatre hores al dia, quan tardaré en assolir la iluminació?

El Mestre el va mirar i li va respondre:

- Si medites quatre hores al dia, potser ho aconseguiràs d'aquí deu anys.

L'home es va quedar pensant que podia fer més, així que li va tornar a dir al Mestre:

- Mestre, i si medito vuit hores al dia, quan temps tardaré en aconseguir la iluminació?

El Mestre el va tornar a mirar i li respongué:

- Si medites vuit hores al dia, potser ho aconseguiràs d'aquí vint anys.

- Com?!  va dir l'alumne - per què tardaré més temps si medito més?

I el Mestre li va respondre:

- No estàs aquí per sacrificar la teva vida ni la teva alegria. Estàs aquí per viure, per ser feliç i per estimar. Si pots aconseguir el teu màxim nivell en dos hores de meditació, però n'utilitzes vuit, només aconseeguiràs esgotar-te, apartar-te del verdader significat de la meditació i no disfrutar de la teva vida. Fes el màxim que puguis i potser aprendràs que independentment del temps que meditis, pots viure, estimar i ser feliç"

Així que ja sabeu, mediu els vostres esforços i el temps que dedicareu en fer un esforç, no malgasteu ni esforç ni temps en una cosa que potser no té solució. Un cop hagueu donat el millor de vosaltres, i dins els límits que us hagueu establert, penseu que heu de reflexionar que mentre et dediques a solucionar allò, la vida va passant i perds el veritable significat de la mateixa: ser feliç, estimar i viure! si hi deciques massa temps! així que heu de posar límits!

Feu sempre el màxim de pugueu, però feu-ho per vosaltres mateixos per que no us pugueu retreure res, però si veieu que no es pot més, estimeu-vos lo suficient per veure que cal empendre nous camins que us retornin a la vida! a l'autèntica vida! i deixar els vells que ja no us porten enlloc.

Ara que hi penso.... n'he de deixar uns i fer el màxim que pugui per caminar pels nous... Ens hi veiem! 

No facis suposicions...

Avui us presento el Tercer Acord. Aquest tercer acord és un d'aquells que tots, absolutament tots hi hem caigut sinó una, mil vegades. I dieu-me qui no ha fet cap suposició a la vida?

El Tercer Acord consisteix en això, en no fer suposicions. Les persones tendim a fer suposicions sobre totes les coses. El problema es que al fer-ho, creiem que el que suposem és cert. Fem suposicions sobre el que els atres fan o pensen ens ho prenem personalment (error!!! recordeu segon acord!) i després els culpem i reaccionem enviant-los el verí emocional, el que millor ens vagi aquell moment, normalment amb les nostres paraules. És per aquest motiu que, mentre fem suposicions, ens creem problemes. L'esquema és el següent: Fem una suposició, ens prenem les coses malament, ens ho prenem personalment i acabem fent un gran drama d'un no res.

Si ens parem a pensar, molts dels drames i de la tristesa viscuda per cadascun de nosaltres, tenien la seva arrel en les suposicions que vam fer i en les coses que ens vam prendre personalment. Pensa-ho bé i prent-te un temps per analitzar això que et diu l'autor i considera la veritat d'aquesta afirmació.

Produim molt verí emocional fent suposicions i prenent-nos les coses personalment, per que, per lo general comencem a "chismorrear" a partir de les nostres suposicions. Pots "chismorrear" cap a dins de tu mateix o cap a fora, però aquí comença a gestar-se una película que pot acabar molt malament.

Moltes vegades tenim por a demanar una aclaració, fem les suposicions i creiem que són certes, després les defensem i intentem que sigui l'altre el que no tingui la raó. 

Sempre és millor preguntar abans de fer una suposició, per que les suposicions crean patiment.

El gran mitote de la ment humana crea un enorme caos que ens porta a interpretar i a entendre malament les coses. Només veiem lo que volem veure i només escoltem lo que volem escoltar. No percevem les coses tal i com són. Ja ho diuen ja "no hay más ciego que aquél que no quiere ver". Quantes vegades has mirat cap a un altre costat per no veure la realitat? per que la realitat potser no t'agrada però és la que és i és així....

Inclús tenim la costum de somiar sense basar-nos en la realitat. Literament inventem les coses a la nostra imaginació. Qui no ha somiat mai depert i ha creat la seva propia realitat? A vegades quan no entenem algo  fem una suposició sobre el seu significat (podem no entendre una situació, un fet, una persona...) però quan la veritat apareix, la bombolla del nostre somni estalla i descubrim que no era en absolut el que nosaltres creiem. I com reacciones a això?

L'autor del llibre ens posa un exemple de suposicions. Diu.... imagina't que vas pel carrer i et creues amb una persona que es topa amb tu i et somriu. Tu penses... mira que és guapo o guapa.... i el teu cap comença a fer volar la imaginació... de fet en qüestió de segons et pots haver casat amb ell o ella i tenir 4 fills i viure en una casa fantàstica... però ha passat relament? o és una suposició. La fantasia està en la teva ment, en el teu somni personal.   

Aplicar les suposcions a la nostra vida personal és bastant perillós. Quantes vegades ens hem sentit decebuts per que una persona no ha reaccionat o no ha fet allò que "pensàvem" que havia de fer? A vegades suposem erròniament que les nostres persones properes (parella, amics, pares...) saben lo que pensem i que, per tant, no és necessari que els hi diguem què necessitem. Suposem que faran el que volem per que ens coneixem molt bé i si no ho fan ens sentim realment ferits i diem allò "ho hauries d'haver sabut". I en el fons, penseu que ningú per molt proper que sigui pot sempre encertar allò que necesites, en el precís moment que ho necessites i de la manera que ho necessites.

Si els altres ens diuen alguna cosa, fem suposicions i si no ens diuen res, també les fem, tot això per satisfer la nostra necessitat de saber i per reemplaçar la nostra necessitat de comunicar-nos. Inclús quan escoltem alguna cosa i no ho entenem, fem suposicions sobre el que pot significar allò que hem escoltat encara que fos incomplet o que no ho haguem entés a la perfecció, i després, lo pitjor que tot es que creiem en elles, en les nostre suposicions.

Fem tots tipus de suposicions, per que moltes vegades no tenim el valor de preguntar. Moltes vegades "acordem" que fer preguntes és perillós i quan creiem alguna cosa, suposem que tenim la raó fins al punt d'arribar a destruir les nostres relacions per defendre la nostra posició.

Suposem que tot el món veu la vida de la mateixa manera que nosaltres i no és així. Suposem que la gent jutja, pensa, sent... com ho fem nosaltres i aquesta és la major suposició que nosaltres podem fer, i és la raó per la qual ens fa por ser nosaltres mateixos davant els altres i fer el que sentim en lo més profund del nostre cor i de la nostra ànima, sigui el que sigui i prenent la decisió que sigui, per que creiem que ens jutjaran, ens convertirem en les seves víctimes i ens culparan de la mateixa manera que nosaltres mateixos ho faríem. Penseu quantes decisions no s'han pres per la por de la reacció de les altres persones, o pel què diran, quantes vides hipotecades! i jo em pregunto, per que? si vas en la recerca de la teva felicitat, la teva pròpia felicitat i ho fas de cor, tota la resta del món ho enten i ho accepta amb la mateixa convicció que tu creus amb el que desitges.

De la mateixa manera que, inclús abans que els altres tinguin la oportunitat de rebutjar-nos nosaltres ja ens hem rebutjat a nosaltres mateixos i això no pot ser.

També fem suposicions sobre nosaltres mateixos i això moltes vegades ens crea conflictes interns. A vegades quan comences una relació o estàs en una relació, has de justificar-te per que t'agrada aquella persona. Només veus el que vols veure i negues que alguns aspeces d'aquesta persona et desagraden.  Et menteixes a tu mateix amb la única finalitat de sentir que tens la raó. Després fas suposicions i una d'elles és la típica "El meu amor canviarà aquesta persona", però no és veritat. El teu amor no canviarà a ningú.Si les persones canvien es per que volen canviar, no per que tú puguis canviar-les. Després passa alguna cosa entre vosaltres dos i et sents dolgut. De cop veus el que no havies volgut veure abans, però a més ara, està amplificat pel seu verí emocional. I et sents que has de justificar el teu dolor emocional. I saps? no és necesari que justifiquis l'amor; per què està present o no ho està. L'amor veritable és acceptar als altres tal com són sense tractar de canviar-los. Si intentem canviar-los significa que, en realitat, no ens agraden. Així que preguntat si mai t'han volgut canviar o tu has volgut canviar a algú....

Per molt díficil que et costi creure, resulta molt més fàcil trobar algú que ja sigui com tu vols, que intentar canviar a una persona. A més aquest algú, ha d'estimar-te tal i com ets per no tenir-te que canviar en absolut. Si altres persones pensen que has de canviar, això significa que, en realitat no t'estimen tal i com ets. I per que està amb algú si tu no ets tal i com vol que siguis?

Tu sempre seràs perfecte per mi....

No et prenguis res personalment....

Recordeu el Primer Acord: Sigues impecable amb les teves paraules. Sabent el que ens diu l'autor en referència a la impecabilitat. Impecable cap a tu mateix i cap els altres i deixant de banda els rumors....

Ara arriba el Segon Acord: No et prenguis res personalment.

Els tres acords restants neixen en realitat del primer que us vaig presentar. I en aquest acord l'autor el que ens vol dir es que passi el que passi al teu voltant  no t'ho prenguis personalment.

Recordeu allò que us vaig dir que si algú anava pel carrer i ens deia que èrem uns estúpids aquelles paraules el que feien era perjudicar al qui les deia? doncs utilitzant el mateix exemple i, amb aquest nou acord, el que se'ns diu es que qui ho diu no ens ho diu a nosaltres sino que s'ho diu a sí mateix. No es que vagi en contra teva sinó que va en contra de sí mateix i si t'ho prens personalment et creuràs que ets un estúpid, per que estaràs d'acord amb allò que està dient.

El motiu pel qual fa que t'ho puguis creure o que t'ho agafis personalment  és el que se'n diu la "importància personal", que és l'expressió màxima de l'egoísme, per que considerem que tot gira al voltant nostre.

Aquí ve un comentari i una part d'aquest acord que trenca esquemes i hi podeu estar o no d'acrord, però ben interpretat, o millor dit, col·locat allà on li correspon té tota la raó del món.... Preparats? allà va:

Res del que els demés facin ho fan per tu. Lo que fa, o fan, és per ells mateixos. Tots vivim en el nostre somni (diga-li somni, realitat, vida, moment...) i en la nostra propia ment, els altres estan en un món i en una realitat completament diferent a la nostra. Quan ens prenem personalment allò que algú ens diu, suposem que sap el que hi ha al nostre món  i intentem imposarlo per damunt del seu món.

Tranquils... ara ho anireu entenent aquesta reflexió.... tornant a l'exemple d'aquell que us trobeu pel carrer i us diu "ets un estúpid", lo que aquesta persona diu, fa o les opinions que expressi responen als acords i a les creences que ella té en la seva ment i en el seu món, no en el teu. Per això si tu reculls aquest "verí" que t'envia te'l fas teu i si fas això normalment, t'acabes convertint en una presa fàcil per aquests "depredadors" que hi ha al món que van llençant verí, i això no ho volem oi? Nosaltres no ens hem de menjar la basura emocional de l'altre gent, per això si no t'ho prens personalment (com una cosa contra tu) et tornes inmune a això i aquesta inmunitat és el "do" d'aquest acord.

Si et prens les coses personalment, et sents ofés i reacciones defenent les teves creences i segurament acabes creant conflictes. Sents la necessitat de tenir la raó i de que els altres estiguin equivocats.

"No hay nada en el mundo mejor repartido que la razón: todo creemos tener suficiente"

EL que pensis de mí no és important per mi i jo no m'ho prenc personalment. Quan la gent et diu "oh! ets meravellós" no se t'ha de pujar al cap igual que no t'ha d'afectar que un digui "oh! ets super tontu!" Cap dels comentaris, utilitzant aquest pacte, t'ha d'afectar per que tu ja saps que ets. Pensis el que pensis, sentis el que sentis, o diguis el que diguis sé que es tracta del teu problema (o pensament o emocio... o opinió...bona o dolenta) però del teu, no del meu. És la teva manera de veure el món, o el que sigui, no la meva. No m'ho prenc personalment per que no et refereixes a mi sinó a tu mateix. I aquí si voleu us podeu rellegir el post de la Llei del Reflex (clicant aquí teniu el post)  publicat en aquest blog. Tot està lligat.

Tot el món té les seves pròpies opinions segons el seu propi sistema de creences, de tal manera que res del que pensin de mi, estarà relacionat amb mi sinó amb ells mateixos.

L'autor del llibre fa una reflexió enmig d'això que us he exposat. Ell diu que possiblement ara afirmaràs.... "ostres això que dius fa mal" referint-se al que està escribint o també ho podem fer extensiu a coses que a vegades ens diuen. Crec que a tots ens ha passat que una persona ens diu alguna cosa que dius... "ostres això m'ha fet mal"... i els que ens mostra i fa reflexionar l'autor es que, el que ens fa mal no és el que se'ns diu sinó les ferides que ja tenim dins nostre i que això ens les remou... algo així com qui posa el dit a la llaga. Per que si algo et fa mal es que alguna cosa se't remou per dins, per que sinó, com diríem popularment, "ens patinaria". Seria algo així com que et presiones sobre una pell sana no sents dolor però si ho fas sobre un lloc on hi tens una hematoma faràs un salt.

L'autor diu:

"No me lo puedo tomar personalmente en modo alguno, y no por que no crea ni confíe en ti, sino por que sé que ves el mundo con distintos ojos, con los tuyos. Creas una pelicula entera en tu mente, y en ella tu eres el director, el productor y el protagonista. Todos los demás tenemos papeles secundarios. Es tu pelicula.

La manera en que ves esa película se basa en los acuerdos que has establecido con la vida. Tu punto de vista es algo personal tuyo. No es la verdad de nadie más que de ti. Por consiguiente, si te enfadas conmigo, sé que eso está relacionado contigo. Yo soy la excusa para que tu te enfades. Y te enfadas por que tienes miedo, por que te enfrentas a tu miedo. Si no tuvieras miedo, no te enfadarías conmigo en modo alguno. Si no tuvieras miedo, no me odiarias en modo alguno. Si no tuvieras miedo, no estarías triste ni celoso."

Si no hi ha por i vius amb amor (aquí utilitzo aquesta paraula per dir de viure amb bons sentiments) no hi ha lloc per aquestes emocions. I sino hi ha lloc per aquestes emocions et sents bé.

No et prenguis res personalment, per que si ho fas t'exposes a patir per res. I ja sabem que els èssers humans som adictes al patiment en diferents graus i a vegades ens apoiem els uns als altres per mantenir aquesta "adicció", és com si haguèssim acordat ajudant-se mutuament a patir. I tot això és pot canviar! ho canviarem!

"Vayas donde vayas, encontrarás a gente que te mentirá, pero a medida que tu conciencia se expanda, descubrirás que tu también te mientes a ti mismo. No esperes que los demás te digan la verdad, por que ellos también se mienten a sí mismos. Tienes que confiar en ti y decidir si crees o no lo que alguien te dice".

Quan realment veiem als altres tal com són, sense prendre'ns res personalment, el que facin o el que diguin no ens farà mal. Si els altres et menteixen, no importa per què s'estan enganyant a sí mateixos i per que tenen por. Tenen por que descubreixis que no són perfectes. Treure's la màscara a vegades resulta dolorós. Si els altres diuen una cosa però en fan una altre, i tu no pares atenció als seus actes, et menteixes a tu mateix. Però si ets veraç amb tu mateix t'estalviaràs molt de dolor emocional. Dirte la veritat potser resulti dolorós, però no necessites aferrar-te al dolor. La curació està en camí, des de el mateix moment que  decideixes no patir més, que les coses et vagin millor es qüestió de temps.

Si algú no et tracta amb amor ni respecte, que s'alunyi de tu és un regal. Si aquesta persona no s'envà, lo més provable es que suportis molts anys de patiment amb ella.Que marxi potser resulta dolorós durant un temps, però finalment el teu cor sanarà. Llavors escolliràs el que realment vols, descubriràs que per escollir correctament, més que confiar en el altres, és necessari que confiis en tu mateix.

Si converteixes el Segon Acord en un hàbit a la teva vida, descubriàs un nou cel a la terra. El món sencer pot explicar rumors sobre tu, però si no te'ls prens personalment, seràs inmune a ells. Algú et pot enviar verí emocional intensionadament, però si no t'ho prens personalment, no te l'empassaràs. Quan no prens verí emocional, aquest es torna més nociu pel qui l'envia que per qui ho rep.

Quan t'acostumis a no pendre't res personalment, no necessitaràs dipositar la confiança en el que diguin o facin els altres, només caldrà que confiis en tu mateix per escollir amb responsabilitat què fer, què creure, què dir. I així serà molt difícil que els comentaris insensibles o els actes negligents dels altres et puguin ferir.

Segueix el teu cor, per que en el teu interior hi ha la resposta, i per molt que estiguis enmig d'un "infern" la llum està dins teu. És un bon acord per aplicar i sobretot per reflexionar. I si voleu que per acabar hi posem una mica de toc d'humor... el que ens està dient l'autor i que us he explicat tal qual ho diu ell en aquest post et pot resumir en una frase que em deia la meva mare i la meva iaia de ben petita: Gemma tu sigues sempre com ets i els altres si volen que et diguin cul d'olla però tu endavant. I recordeu hi ha coses que costen d'acceptar, decisions que costen de pendre, i deixar marxar les coses que no et beneficien fa molt mal. Però la sanació, quan prens la decisió, ja està de camí.

Aixi que.... endavant? si, no? va..... uns dies per pensar i anem pel Tercer Acord! Caminarem junts... per gaudir del paisatge i del camí!

La vida és dura.... la vida és meravellosa

Avui que és un dia de reflexió després de tots aquests dies de festa i per què demà ja torna l’activitat habitual, voldria fer un petit parèntesis abans de la segona entrega del Segon Acord després de la publicació del primer de quatre que hi haurà. Espero que el Primer Acord us hagi fet pensar una mica i poc a poc ho aneu incorporant a dins vostre i espero que amb cadascun d’ells pugueu anar avançant una mica.

Fa uns mesos va arribar a mi aquest poema que us adjunto i fa poquet el vaig veure publicat al blog d’una famosa cantant, i quan el vaig veure vaig pensar que alguna cosa s’estava movent, i si una persona com ella li captava l’atenció aquest poema, significava que la gent estem en plena búsqueda d’alguna cosa més que el que és simplement viure, busquem el significat de les coses i el per què d’una existència i a mi això, m’encanta. No importen la condició social, a què et dediques, com ets dius o que fas, si tens problemes grans o petits.... tots absolutament tots, som humans i tenim una ànima enorme a dins nostre que ens està demanant a crits que l’escoltem, i al final tots busquem allò que ens aporti benestar i ens apropi a la felicitat. I en aquest camí és a on jo vull contribuir-hi amb allò que pugui.

Oriah, l’autora, explica que un dia va arribar a casa amb una sensació de buidor molt gran després de que va haver de fer un esforç enorme per sociabilitzar-se i integrar-se en una conversa d’un sopar que tenia, em sembla que tots en un moment o altre i, en major o menor grau, hem tingut aquesta sensació alguna vegada. Aquella mateixa nit va asseure’s a escriure sobre aquest sentiment, va escriure precisament sobre el que realment li interessava d’ella mateixa i de les persones, obviant lo banals de que són a vegades certs problemes, certes converses o certes persones per un mateix. El resultat va ser aquest preciós poema que per la seva senzillesa i pel que transmet, en poc temps va fer-se famós i va donar la volta al món. Que no pari mai de voltar!

Llegiu-lo atentament, a poc a poc cadascuna de les frases i veureu que us tocarà molt endins.

LA INVITACIÓN

No me interesa lo que haces para ganarte la vida.

Quiero saber lo que ansias y si te atreves a soñar con lo que tu corazón anhela.

No me interesa tu edad. 

Quiero saber si te arriesgarías a parecer un tonto por amor, por tus sueños, por la aventura de estar vivo.

No me interesa que planetas están en cuadratura con tu luna.

Quiero saber si has tocado el centro de tu propia tristeza.

Si las traiciones de la vida te han abierto, o te has marchitado y cerrado por el miedo a más dolor.

Quiero saber si puedes sentarte con el dolor, el mío o el tuyo,

sin intentar esconderlo, desvanecerlo o remediarlo.

 Quiero saber si puedes experimentar con plenitud la alegría, la mía o la tuya,

Si puedes bailar con locura y permitir que el éxtasis te llene hasta la punta de los dedos de las manos y los pies sin que tu prudencia nos advierta que seamos cuidadosos, que seamos realistas, o que recordemos las limitaciones como seres humanos.

No me interesa saber si lo que me cuentas es cierto.

Quiero saber si puedes decepcionar a otros para serte fiel a ti mismo,

si puedes soportar la acusación de traición y no traicionar a tu propia alma.

Quiero saber si puedes ser fiel, y por lo tanto digno de confianza.

Quiero saber si puedes ver la belleza, aún cuando no sea tan bella todos los días,

y si puedes nutrir tu vida de su presencia.

Quiero saber si puedes vivir con el fracaso, el tuyo o el mío,

y no obstante pararte a la orilla del lago a gritarle a la luna “¡SI!”

No me interesa saber dónde vives ni cuanto dinero tienes.

Quiero saber si puedes levantarte después de una noche de aflicción y desesperación, cansado y magullado hasta los huesos, y hacer lo que sea necesario por los niños.

No me interesa saber a quién conoces o cómo llegaste hasta aquí.

Quiero saber si te quedarás en el centro del fuego conmigo sin rehuir.

No me interesa dónde ni con quién has estudiado.

Quiero saber que es lo que te sostiene, desde el interior, cuando todo lo demás se derrumba.

Quiero saber si puedes estar solo contigo mismo,

y si verdaderamente aprecias la compañía que tienes en los momentos de vacío.

ORIAH MOUNTAIN DREAMER

“…Escribí lo que hay que recordar….la vida es dura y la vida es maravillosa. Tenemos que encontrar la inspiración , la intimidad, el coraje y el compromiso de vivir plenamente,

todos los días…”

Sense paraules….



 

Sigues impecable amb les teves paraules. Ho fas?

Avui començarem una sèrie de 4 post basats en un llibre que vaig llegir “Los Cuatro Acuerdos” que el recomano per tota aquella gent que vulgui començar per algun lloc i d’una manera senzilla a obrir una mica la seva consciencia i que serveix per començar a mirar el món amb uns altres ulls. A part l’aplicació d’aquests quatre acords a la teva vida quotidiana t’aportarà un nou benestar que farà que, d’alguna manera, allò que tant et molestava et deixi de molestar.

L’autor ens transmet el coneixement Tolteca. Fa milers d’anys els tolteques eren coneguts en tot el sud de Mèxic com “homes i dones de coneixement”.  Degut a la conquista europea van haver d’amagar aquest coneixement que per sort i una mica a l’ombra s’ha pogut anar transmetent de generació en generació. Aquest és el cas de l’autor, doctor de professió que després d’una experiència propera a la mort va veure clar que havia de seguir amb el llinatge familiar de transmetre aquest coneixement per ajudar a la gent. La primera frase que impacta un cop agafes el llibre és:

“No hay razón para sufrir. La única razón por la que sufres es porque así tú lo exiges. Si observas tu vida encontrarás muchas excusas para sufrir, pero ninguna razón válida. Lo mismo es aplicable a la felicidad. La única razón por la que eres feliz es porque tú decides ser feliz. La felicidad es una elección, como también lo es el sufrimiento.”

Sr. Miguel Ruiz

Impacta oi? 

El Primer Acord: SIGUES IMPECABLE AMB LES TEVES PARAULES

Aquest acord és el més important i el més difícil de complir. Sembla simple però és summament  difícil i poderós.

Mitjançant les paraules expresses el que sents, desenvolupes la teva creativitat, manifestes la teva intenció. El que somies, el que sents i el que realment ets ho manifestes a través de les paraules.

La paraula és un dels instruments més importants que tenim com a essers humans. Però també cal dir que és una arma de doble tall:  poden crear el somni més bonic o destrossar tot allò que t’envolta.

Les paraules són com encanteris, i de nostres depèn fer encanteris de màgia blanca o negre.

Posem un exemple, anem pel carrer i ens trobem a una persona i li diem: Ostres…. Fas cara de malalt estàs be? Que farà automàticament la persona, pensar que ho està! I si no ho està, les paraules li hauran penetrat tant a dins que potser al cap de poc realment es troba malament. Això passa molt sovint amb els nens, hem de ser molt conscients del que li diem als nens per que les paraules són com llavors que es planten en la nostra ment i la ment  és molt fèrtil! Així que intentem plantar bones llavors. Si a un nen li repetim contínuament “ets dolent i no vals per res” d’adult desenvoluparà i es creurà aquetes creences que de petit se li va plantar a dins seu. Serà llavors quan haurà de fer un gran treball per desactivar-les i agafar-ne de noves i positives. D’això en parlarem més endavant, de les creences.

A que es refereix l’autor quan diu que hem de ser impecables amb les nostres paraules. Impecable és “sense pecat” però no el pecat que ens han dit les religions, etc. Sinó que  el que sents o diguis en contra tu mateix es un pecat cap a tu. Vas contra tu quan et jutges o et culpes de coses. Ser impecable és no anar contra un mateix. Quan ets impecable assumeixes la responsabilitat dels teus actes però no et jutges per ells ni et culpes.

Ser impecable és no utilitzar-les contra tu mateix. Si jo vaig pel carrer i li dic a una persona “que estúpida que ets” aquestes paraules no van contra la persona van directament contra mi per que aquesta persona m’odiarà i el seu odi em perjudicarà a mi. Enteneu per on va l’autor quan ens explica això? Si em critiques a mi o em jutges i jo me n’adono, les teves paraules generaran un sentiment (normalment dolent) i una energia (normalment dolenta) si són males paraules que et rebotrà a tu que les has dit. Si t’estimo, m’estimaràs, si t’insulto, m’insultaràs, si sento gratitud per tu, tu la sentiràs per mi….

Ara pensa en això que has llegit i transporta-ho a la teva vida quotidiana. Quina és una de les manares de pitjor utilitzar les paraules i de saltar-te aquest acord? Els rumors! O el que anomenem els “chismes”.

Els rumors són pur verí. De fet els aprenem ja des de petits per que sempre hem escoltat a la gent del voltant opinant sobre altre gent així que ho portem incrustat a dins nostre. Però de nosaltres depèn començar a aplicar aquest nou acord a la nostra vida o no.

Hi ha una vella expressió que diu “A la miseria le gusta estar acompañada” que no és res més que a la gent que viu en un “infern” li agrada estar acompanyada.

El “chisme” el podríem comparar a un virus informàtic que s’introdueix al teu ordinador quan menys t’ho esperes, te el mateix llenguatge informàtic però la seva intenció es dolenta. El mateix passa amb un rumor a la teva vida. Si per exemple vas a un curs i un alumne et diu, aquest profe es un pedant i és insuportable. Les paraules d’aquest company i les emocions que t’ha transmès et queden immediatament gravades, encara que tu no siguis conscient del per que et fa aquest comentari. Potser a aquell alumne l’hagi suspès o potser tingui un mal dia i ho hagi dit sense fonament, però la raó és que a tu et queda allò a dins, ho vas comentant amb la gent i al final la bola va creixent, la classe et resulta pèssima i el professor et sembla un pedant i tot això no per culpa del professor, sinó del rumor.

Una mínima informació errònia pot espatllar la comunicació entre les persones, infectar a tots aquells qui toca, que a la seva vegada infecten a més gent.

Pitjor que els virus informàtics (els rumors) hi ha els pirates informàtics que són aquells que llencen els virus intencionadament per fer mal.

És per això que si entens aquest primer acord canviaran les relacions amb el teu entorn i amb les persones que més estimes.

Una premissa: No siguis dur amb tu mateix i et culpis o jutgis i t’enviïs males paraules igual que sigues conscient que no pots llençar rumors o virus al món exterior.

Pensem en les innumerables vegades que hem llençat o explicat rumors sobre persones que estimem només per que ens avalin allò que nosaltres creiem o sentim i amb la finalitat que la gent apoiés el teu punt de vista o per que la teva visió semblés la correcta (anar de víctima?). Però la teva opinió es només la teva opinió i el teu punt de vista i no te per que ser necessàriament veritat. La teva opinió ve de les teves creences, del teu ego…. No del de l’altre gent.

Quan adoptes aquest acord i ets impecable amb les teves paraules la teva ment també  es converteix en un camp fèrtil on només s’acullen les bones llavors. Es diu que la quantitat d’amor que sents per tu mateix es directament proporcional a la qualitat i a la integritat de les teves paraules.

No cal que “maxaquis” al del teu costat per créixer tu, no funciona així la cosa…

Com diu l’autor,a quest primer acord és una primera llavor que planto a la teva ment i només tu decideixes si vols que creixi o no.

Utilitza les teves paraules apropiadament. Utilitza-les per compartir amor, diga’t a tu mateix lo meravellós que ets i que pots amb tot, utilitza-les per trencar els vells acords que et fan patir, i utilitza-les per dir coses boniques a les persones que t’envolten, i si en algun moment has de dir alguna cosa que no t’agrada fes-ho sempre des de l’amor i fes-ho sempre a la persona que t’interessa, aparta els rumors, per que no són més que interferències que poden arribar realment a fer molt mal a totes les parts.

El següent acord serà: NO ET PRENGUIS RES PERSONALMENT.

Divertit també…. Disposats a anar avançant?

“Aquella tarde, mientras conducía, me prometí que la próxima vez que tuviera dudas pensaría lo mejor de la gente y no al contrario. Me he dado cuenta que no importa la de veces que me decepcionen, porque como he decidido que la siguiente persona que conozca será digna de mi amor y confianza, soy una persona más feliz y el mundo me parece un sitio mejor”

Les gràcies.... un post personal

Hi ha gent que em diu que si el blog és una especie de teràpia, i si em pregunteu si és autoterapia us diré que no però sí que escric sobre coses que m'han passat a mi o coses que vaig aprenent en els cursos que faig. Altres coses són fruit de converses amb els meravellosos mestres que la vida m'ha posat al davant. D'altres coses les extrec de llibres que he llegit.... per que al final crec que tothom en algun moment passa per moments o per situacions similars. A vegades no saps per que un escrit li ressona més a algú que a un altre i d'això es tracta aquest blog de tenir petites claus que obrin alguna porteta a dins vostre.

Avui faré una exepció i tot i que parlaré una cosa important com és la Gratitud ho faré des de, aquesta vegada sí, la meva part més personal.

Gratitud significa donar les gràcies des del cor. Gràcies per tot allò que sentim, per tot allò que ens passa. Per que no només s'han de donar les gàcies per aquelles coses que aparentment són les bones sinó també has d'agraïr allò que no ho és tant per que segurament n'extrauràs una experiència que marcarà la teva vida.

Saber transmutar els moments més durs i complicats en moments feliços no us negaré que no és fàcil però sí que és possible.

Moltes vegades pequem de demanar molt i d'agrair poc. I com tot en la vida, hem d'aconseguir un equilibri entre les dues coses.

Un dia en algun lloc vaig llegir que si no resaves no passava res, que la millor oració que li pots dedicar a l'Univers és GRÀCIES.

Quan ens sentim totalment agraits de cor la gent ho nota, és una energia subtil que se sent en lo més profund de l'ànima i l'Univers també ho capta i t'envia més benediccions cap a tu. Inclús en aquelles persones o situacions que et penses que no els hi pots agrair res, si ho mires bé segur que hi ha una petita part que ho pots fer, així que fes-ho per que fent-ho transmutes una energia que et beneficia a tu mateix.

Així que jo avui vull fer una oració particular, unes Gràcies especials i que surten de lo més profund del meu cor.

Gràcies, gràcies a la vida per tots els moments que m'ha donat, pels bons i pels no tant bons.

Per totes aquelles persones que m'han estimat i amb les que he compartit la vida.

Gràcies per tots aquells amics que m'han vist crèixer, pels que m'estimen i pels que han estat al meu costat i també per tots aquells que en algun moment m'han donat l'esquena.

Gràcies per totes les hores de somriures que he tingut i per totes les hores de llàgrimes.

Gràcies per totes les mirades còmplices i els somriures de complicitat.

Per tots els moments de foscor i per tots els moments de llum que he viscut.

Gràcies per totes aquelles nits de felicitat que he tingut i per aquelles nits tant fosques i dures que quan m'he aixecat he sigut capaç de sentir el dolor i la tristesa en el meu propi cos.

Gràcies per tots els moments de companyia i pels moments soledat.

Gràcies per totes aquelles persones que m'han donat la mà i gràcies per haver sigut capaç de donar la mà a la gent que m'envolta.

Gràcies per la meravellosa familia que tinc, la que tinc aquí i la que tinc dalt del cel.

Gràcies per aquell missatge que no m'esperava i pels que han vingut a continuació de gent que realment m'importa.

Gràcies per saber perdonar i per haver sigut perdonada.

Gràcies pels mestres que la vida m'ha posat al camí i per la colla d'angels a la terra que he conegut gràcies a ells i gràcies a l'elecció que un bon dia vaig fer d'endinsar-me en un  món màgic i ple d'amor.

Gràcies per tota aquella gent que parla bé de mi i per tota aquella que em jutja per que em fa refermar més amb el que realment sóc.

Gràcies per sentir l'amor tant d'aprop encara que s'estigui lluny.

Gràcies per totes les abraçades rebudes.

Gràcies per deixar-me sentir bategar el meu cor a més de 200 i de sentir com es para i torna a començar.

Gràcies per la fe que m'heu brindat des de ben petita.

Gràcies per deixar-me veure què és la vida i gràcies per deixar-me veure que és la mort.

Gràcies per deixar-me veure que al món hi ha gent que es capaç de donar-ho tot a canvi de res i que estan disposats a acompanyar-te sense esperar res a canvi.

Gràcies per tota aquella gent que m'emputxa i que creu en mi i ho ha seguit fent inclús en moments que jo no creia en mi mateixa.

Gràcies per quan he caigut i he estat ensorrada. Gràcies per les mans que he trobat disposades a ajudar-me a aixecar-me.

Gràcies per la meva fortalesa i la meva valentia.

Gràcies per seguir viva i per demostrar-me què és la vida i que hi ha vida després d'allà on la gent es pensa que s'acaba tot.

Per que vaig saltar per un abisme i per que he començat a volar, per que construiré un pont màgic que unirà lo visible amb lo invisible.

I serviré al món amb allò que sento en lo més profund del meu cor que puc fer i que l'univers em donarà. Per que em donarà allò que necessiti pel que he vingut a fer i per que sé que TU hi seràs si hi vols ser-hi.

Gràcies per donar significat a la paraula AMOR i per apendre què és l'Amor Incondicional.