El texte que us presento avui l'he anat llegint de diferents llocs i en diferents moments en els darrers mesos. És un texte que et fa pensar molt sobretot si te'l llegeixes des de la prespectiva d'una persona que es troba en una situació límit. Quants de nosaltres en algun moment no s'ha plantejat... si jo demà no hi fos... què faria avui?
Doncs aquest texte parla precisament d'això. Un home va publicar una serie d'articles extrets del treball amb malalts terminals, persones que saben que han d'abandonar el món i que ja no hi ha res a fer.
Fa un dies l'autor Paulo Coelho ho va publicar en el seu blog i a mi em va fer pensar que l'havia de compratir.
De totes les coses que preguntava a aquelles persones, de sobre què es lamentaven hi havien 5 temes molt comuns a cadascun d'ells i són els següents:
1. Tan de bo hagués tingut el valor de viure la vida tal i com jo hagués volgut i no com els altres volien que fos o esperaven de mi.
Quan les persones tiren la vista enrera poden veure quins dels seus somnis s'han complert o no. La majoria de les persones moren sabent que era degut a les eleccions que van fer o a les que no van fer.
Des del mateix moment que un perd la salut ja és massa tard. La salut dona una llibertat que molts no es donen ni compte que la tenen i estan sans! i només la trobes a faltar quan no la tens.
Curiosament aquesta lamentació venia majoritàriament dels homes, per que se n'adonaven que havien dedicat massa temps a la feina i massa poc a ells mateixos.
3. Ojalà hagués tingut el valor d'expressar el meus sentiments.
Moltes persones van mantenir els seus sentiments ocults o callats amb la finalitat de mantenir la pau amb els seus. Com a resultat es van conformar amb una existència mediocre, i mai van arribar a ser o fer allò que volien ser o fer. Moltes malalties venen com a resultat de l'amargura i del resentiment.
4. M'agradaria haver estat més en contacte amb els meus amics.
Molta gent no es dona compte de la importància de l'amistat fins que veuen que se'ls hi acaba la vida i creuen que podrien haver fet més.
5. M'hagués agradat que jo mateix m'hagués deixat ser més feliç.
Moltes persones al final de la seva vida veuen que la felicitat és una elecció. Hi ha persones que es queden atrapades en vells patrons i hàbits. L'anomenat "confort" de familiaritat o zona de confort, la por al canvi els havia bloquejat i per aquesta por i per quedar-se en aquella zona de confort s'havien no permés la seva propia felicitat.
Com ho veieu? aneu més enllà i plantegeu-vos-ho d'una altre manera.... no cal morir per tornar a nèixer, de fet cada nou despertar al matí és un nou naixament i amb això és un nou despertar cap a la felicitat i el benestar. Cada vegada que obriu els ulls naixeu de nou, i realment esteu fent tot allò que voleu i desitgeu? no hi ha alguna cosa que teniu pendent? esteu vivint la vida que voleu o no feu segons què per por, pel que diran, o per que fer-ho implica molts canvis no només personals sinó colaterals? Qui està vivint la teva vida? tu o deixes que la teva vida estigui vivint al "son" dels altres? No hipotequeu la vostra felicitat per la por al canvi, el canvi del que sigui, per que naixem sols i morim sols.
No desaprofiteu ni un dels sols dies que estem aquí, a vegades hem de caure per tornar-nos a aixecar i hem de desapendre per apendre. A vegades hem de deixar anar per tornar agafar o hem de trencar per començar de nou. Sigui el que sigui el que s'hagi de fer, feu-ho amb el cor i per que hagueu escollit viure relament la vostra vida.
Al final de la vida la gent es lamenta de les coses que no ha fet. La felicitat és una elecció d'un mateix.
I tu esculls ser feliç oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario