"La manera más segura de alcanzar tus metas, es permanecer en contacto con tu propia voz interior, y no permitir que la opinión de otros te detenga! Aprende a escuchar tu corazón... ese no se equivoca! Mente y corazón en armonía, son la base de la inteligencia emocional."






miércoles, 30 de mayo de 2012

Reflexió - "Cerrando Puertas" de Paulo Coelho

Avui us vull presentar un texte que arriba molt a dins i que és en sí mateixa una gran reflexió per tenir-la en compte en diferents moments. No cal afegir gaire més res, un cop hagueu llegit aquest texte.




CERRANDO PUERTAS (Reflexión)

Hay que saber cuándo una etapa llega a su fin. Cuando insistimos en alargarla más de lo necesario, perdemos la alegría y el sentido de las otras etapas que tenemos que vivir.

Poner fin a un ciclo, cerrar puertas, concluir capítulos… no importa el nombre que le demos, lo importante es dejar en el pasado los momentos de la vida que ya terminaron. ¿Me han despedido del trabajo? ¿Ha terminado una relación? ¿Me he ido de casa de mis padres? ¿Me he ido a vivir a otro país? Esa amistad que tanto tiempo cultivé, ¿ha desaparecido sin más? Puedes pasar mucho tiempo preguntándote por qué ha sucedido algo así. Puedes decirte a ti mismo que no darás un paso más hasta entender por qué motivo esas cosas que eran tan importantes en tu vida se convirtieron de repente en polvo.

Pero una actitud así supondrá un desgaste inmenso para todos: tu país, tu cónyuge, tus amigos, tus hijos, tu hermano; todos ellos estarán cerrando ciclos, pasando página, mirando hacia delante, y todos sufrirán al verte paralizado.


 


RECUERDOS. Nadie puede estar al mismo tiempo en el presente y en el pasado, ni siquiera al intentar entender lo sucedido. El pasado no volverá: no podemos ser eternamente niños, adolescentes tardíos, hijos con sentimientos de culpa o de rencor hacia sus padres, amantes que reviven día y noche su relación con una persona que se fue para no volver. No podemos ser empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! Todo pasa, y lo mejor que podemos hacer es no volver a ello. Por eso es tan importante (¡por muy doloroso que sea!) destruir recuerdos, cambiar de casa, donar cosas a los orfanatos, vender o dar nuestros libros.


Todo en este mundo visible es una manifestación del mundo invisible, de lo que sucede en nuestro corazón. Deshacerse de ciertos recuerdos significa también dejar libre un espacio para que otras cosas ocupen su lugar. Dejar para siempre. Soltar. Desprenderse. Nadie en esta vida juega con cartas marcadas. Por ello, unas veces ganamos y otras, perdemos. No esperes que te devuelvan lo que has dado, no esperes que reconozcan tu esfuerzo, que descubran tu genio, que entiendan tu amor.




Deja de encender tu televisión emocional y ver siempre el mismo programa, en el que se muestra cómo has sufrido con determinada pérdida: eso no hace sino envenenarte. Nada hay más peligroso que las rupturas amorosas que no aceptamos, las promesas de empleo que no tienen fecha de inicio, las decisiones siempre pospuestas en espera del "momento ideal".


La vida está para adelante, nunca para atrás. Si andas por la vida dejando puertas abiertas "por si acaso", nunca podrás desprenderte ni vivir lo de hoy con satisfacción. ¿Noviazgos o amistades que no clausuran?, ¿Posibilidades de regresar? (¿a qué?), ¿Necesidad de aclaraciones?, ¿Palabras que no se dijeron?, ¿Silencios que lo invadieron? Si puedes enfrentarlos ya y ahora, hazlo, si no, déjalos ir, cierra capítulos. Dite a ti mismo que no, que no vuelven. Pero no por orgullo ni soberbia, sino, porque tú ya no encajas allí en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en esa oficina, en ese oficio.





Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, hace tres meses, hace un año. Por lo tanto, no hay nada a qué volver. Cierra la puerta, da vuelta a la hoja, cierra el círculo. Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por ti mismo, desprender lo que ya no está en tu vida.




DEJARLO IR. Antes de comenzar un nuevo capítulo hay que terminar el anterior: repítete a ti mismo que lo pasado no volverá jamás. Recuerda que hubo una época en que podías vivir sin aquello, sin aquella persona, que no hay nada insustituible, que un hábito no es una necesidad.




Puede parecer obvio, puede que sea difícil, pero es muy importante. Cerrar ciclos. No por orgullo, ni por incapacidad, ni por soberbia, sino porque, sencillamente, aquello ya no encaja en tu vida. Cierra la puerta, cambia el disco, limpia la casa, sacude el polvo.


Deja de ser quien eras, y transfórmate en el que eres…Esa es la vida…

PAULO COELHO


jueves, 17 de mayo de 2012

De cuc a papallona.... transforma't!

Fa uns dies una gran amiga, la Mei, que és la dolçor personificada va publicar aquest escrit en el seu Facebook:

"Como la mariposa, sintiendo el profundo deseo en mí & sabiendo que tengo la fuerza interior, con mi corazón abierto creo en realidad & confío en que con el tiempo saldré de mi capullo transformad@..."
Cuando confiamos plenamente en la existencia y aprendemos a fluir con facilidad en cualquier situación sabiendo que todo en la vida se trata de cambio, experimentamos una transformación de la consci
encia verdaderamente heroica...
Tu vida no mejora por casualidad, mejora por el cambio. Puedes permanecer en tu concepción actual acerca de ti mism@, o puedes elegir crear de nuevo. A mí me gusta la idea de elegir de cambiar de nuevo…
Honra quien eres hoy, no condenes quien fuiste ayer, & sigue soñando con quien puedes ser mañana...


I a mi sempre m'ha encantat la transformació dels cucs en papallones. Ja quan era petita tenia els famosos cucs de seda i em semblava increíble el procés de transformació... de veure com una oruga, una mica horripilant, anava menjant unes fulles de morera per després acvabar fent un capullo de seda perfectament traçat i d'allà en sortia un èsser completament diferent al que havia entrat.







Saps? tu també tens aquest "do" transformador amb tu mateix, però segurament no te l'han ensenyat, pots canviar tu mateix i el teu entorn, això sí, sempre que tu vulguis.... no val voler per un altre. Un no canvia si ell mateix no vol! Hi ha gent que això els hi passa després d'haver experimentat algun procés una mica traumàtic, d'altres en canvi, el comencen per sí sols quan esperen alguna cosa més de la vida que porten i no es poden creure que la seva existència es limiti a allò que estan vivint en aquell instant. Potser en un principi no hi ha una gran transformació o una transformació radical, però sí que a través de petites transformacions pots arribar a ser qui vols ser.





Després d'estar pensant uns dies amb això avui ha caigut a les meves mans aquest texte que espero que el rellegiu algunes vegades:


ALAS DE MARIPOSA


Lo que para la oruga es el findel mundo, todos los demás lo llaman mariposa.

Richard Bach


Cuando me enfrento a un reto aparentemente insuperable, mis pensamientos suelen desenbocar en lo de la oruga y la mariposa. La oruga se enfrenta a una tremenda lucha para emerger del capullo, pero tiene que hacer ese esfuerzo con el fin de sobrevivir. Y lo mismo ocurre con la vida. Si evitamos los problemas, quizás terminemos haciéndonos más daño que bien. Quizás nunca podamos dar a luz a nuestro verdadero yo.

En ocasiones, es esa lucha, y el crecimiento inherente al proceso, lo que nos impulsa hasta ese lugar donde necesitamos estar. Pedir ayuda puede ser apropiado a veces, pero hay cosas que tenemos que hacerlas solos. Si ayudáramos a la mariposa a salir del capullo, no lograría desarrollar la fuerza suficiente como para poder volar. Quizás nosotros también precisemos de esos forcejeos para poder desplegar nuestras alas y transformarnos.




Per algú sortir del capullo serà empendere un viatje, o pendre una decisió, potser serà deixar una feina, o simplement fer una cosa que per molta gent és normal i per ell és tot un repte com és pujar a un avió i que no li vingui un atac de pànic. Potser serà trobar la feina de la seva vida o empendre un nou projecte, a lo millor és deixar una ciutat o fer les paus amb alguna persona que té pendent....o rependre una amistat oblidada o potser sortir del capullo és deixar precisament a un capu.... o a una capu....

Sigui el que sigui hi ha una part en tot procés que només depen d'un mateix. I si et puc ajduar en alguna cosa, per aquí estic.

I tal com diu sabiament la meva amiga Mei.... papallona i no cuc!




miércoles, 9 de mayo de 2012

Les 5 lamentacions...

El texte que us presento avui l'he anat llegint de diferents llocs i en diferents moments en els darrers mesos. És un texte que et fa pensar molt sobretot si te'l llegeixes des de la prespectiva d'una persona que es troba en una situació límit. Quants de nosaltres en algun moment no s'ha plantejat... si jo demà no hi fos... què faria avui?
Doncs aquest texte parla precisament d'això. Un home va publicar una serie d'articles extrets del treball amb malalts terminals, persones que saben que han d'abandonar el món i que ja no hi ha res a fer.
Fa un dies l'autor Paulo Coelho ho va publicar en el seu blog i  a mi em va fer pensar que l'havia de compratir.




De totes les coses que preguntava a aquelles persones, de sobre què es lamentaven hi havien 5 temes molt comuns a cadascun d'ells i són els següents:

1. Tan de bo hagués tingut el valor de viure la vida tal i com jo hagués volgut i no com els altres volien que fos o esperaven de mi.

Quan les persones tiren la vista enrera poden veure quins dels seus somnis s'han complert o no. La majoria de les persones moren sabent que era degut a les eleccions que van fer o a les que no van fer.
Des del mateix moment que un perd la salut ja és massa tard. La salut dona una llibertat que molts no es donen ni compte que la tenen i estan sans! i només la trobes a faltar quan no la tens.

2. M'hagués agradat no treballar tant fort.

Curiosament aquesta lamentació venia majoritàriament dels homes, per que se n'adonaven que havien dedicat massa temps a la feina i massa poc a ells mateixos.





3. Ojalà hagués tingut el valor d'expressar el meus sentiments.

Moltes persones van mantenir els seus sentiments ocults o callats amb la finalitat de mantenir la pau amb els seus. Com a resultat es van conformar amb una existència mediocre, i mai van arribar a ser o fer allò que volien ser o fer. Moltes malalties venen com a resultat de l'amargura i del resentiment.





4. M'agradaria haver estat més en contacte amb els meus amics.

Molta gent no es dona compte de la importància de l'amistat fins que veuen que se'ls hi acaba la vida i creuen que podrien haver fet més.





5. M'hagués agradat que jo mateix m'hagués deixat ser més feliç.

Moltes persones al final de la seva vida veuen que la felicitat és una elecció. Hi ha persones que es queden atrapades en vells patrons i hàbits. L'anomenat "confort" de familiaritat o zona de confort, la por al canvi els havia bloquejat i per aquesta por i per quedar-se en aquella zona de confort s'havien no permés la seva propia felicitat.




Com ho veieu? aneu més enllà i plantegeu-vos-ho d'una altre manera.... no cal morir per tornar a nèixer, de fet cada nou despertar al matí és un nou naixament i amb això és un nou despertar cap a la felicitat i el benestar. Cada vegada que obriu els ulls naixeu de nou, i realment esteu fent tot allò que voleu i desitgeu? no hi ha alguna cosa que teniu pendent? esteu vivint la vida que voleu o no feu segons què per por, pel que diran, o per que fer-ho implica molts canvis no només personals sinó colaterals? Qui està vivint la teva vida? tu o deixes que la teva vida estigui vivint al "son" dels altres? No hipotequeu la vostra felicitat per la por al canvi, el canvi del que sigui, per que naixem sols i morim sols.




No desaprofiteu ni un dels sols dies que estem aquí, a vegades hem de caure per tornar-nos a aixecar i hem de desapendre per apendre. A vegades hem de deixar anar per tornar agafar o hem de trencar per començar de nou. Sigui el que sigui el que s'hagi de fer, feu-ho amb el cor i per que hagueu escollit viure relament la vostra vida.

Al final de la vida la gent es lamenta de les coses que no ha fet. La felicitat és una elecció d'un mateix. 

I tu esculls ser feliç oi?