Avui us presento el Tercer Acord. Aquest tercer acord és un d'aquells que tots, absolutament tots hi hem caigut sinó una, mil vegades. I dieu-me qui no ha fet cap suposició a la vida?
El Tercer Acord consisteix en això, en no fer suposicions. Les persones tendim a fer suposicions sobre totes les coses. El problema es que al fer-ho, creiem que el que suposem és cert. Fem suposicions sobre el que els atres fan o pensen ens ho prenem personalment (error!!! recordeu segon acord!) i després els culpem i reaccionem enviant-los el verí emocional, el que millor ens vagi aquell moment, normalment amb les nostres paraules. És per aquest motiu que, mentre fem suposicions, ens creem problemes. L'esquema és el següent: Fem una suposició, ens prenem les coses malament, ens ho prenem personalment i acabem fent un gran drama d'un no res.
Si ens parem a pensar, molts dels drames i de la tristesa viscuda per cadascun de nosaltres, tenien la seva arrel en les suposicions que vam fer i en les coses que ens vam prendre personalment. Pensa-ho bé i prent-te un temps per analitzar això que et diu l'autor i considera la veritat d'aquesta afirmació.
Produim molt verí emocional fent suposicions i prenent-nos les coses personalment, per que, per lo general comencem a "chismorrear" a partir de les nostres suposicions. Pots "chismorrear" cap a dins de tu mateix o cap a fora, però aquí comença a gestar-se una película que pot acabar molt malament.
Moltes vegades tenim por a demanar una aclaració, fem les suposicions i creiem que són certes, després les defensem i intentem que sigui l'altre el que no tingui la raó.
Sempre és millor preguntar abans de fer una suposició, per que les suposicions crean patiment.
El gran mitote de la ment humana crea un enorme caos que ens porta a interpretar i a entendre malament les coses. Només veiem lo que volem veure i només escoltem lo que volem escoltar. No percevem les coses tal i com són. Ja ho diuen ja "no hay más ciego que aquél que no quiere ver". Quantes vegades has mirat cap a un altre costat per no veure la realitat? per que la realitat potser no t'agrada però és la que és i és així....
Inclús tenim la costum de somiar sense basar-nos en la realitat. Literament inventem les coses a la nostra imaginació. Qui no ha somiat mai depert i ha creat la seva propia realitat? A vegades quan no entenem algo fem una suposició sobre el seu significat (podem no entendre una situació, un fet, una persona...) però quan la veritat apareix, la bombolla del nostre somni estalla i descubrim que no era en absolut el que nosaltres creiem. I com reacciones a això?
L'autor del llibre ens posa un exemple de suposicions. Diu.... imagina't que vas pel carrer i et creues amb una persona que es topa amb tu i et somriu. Tu penses... mira que és guapo o guapa.... i el teu cap comença a fer volar la imaginació... de fet en qüestió de segons et pots haver casat amb ell o ella i tenir 4 fills i viure en una casa fantàstica... però ha passat relament? o és una suposició. La fantasia està en la teva ment, en el teu somni personal.
Aplicar les suposcions a la nostra vida personal és bastant perillós. Quantes vegades ens hem sentit decebuts per que una persona no ha reaccionat o no ha fet allò que "pensàvem" que havia de fer? A vegades suposem erròniament que les nostres persones properes (parella, amics, pares...) saben lo que pensem i que, per tant, no és necessari que els hi diguem què necessitem. Suposem que faran el que volem per que ens coneixem molt bé i si no ho fan ens sentim realment ferits i diem allò "ho hauries d'haver sabut". I en el fons, penseu que ningú per molt proper que sigui pot sempre encertar allò que necesites, en el precís moment que ho necessites i de la manera que ho necessites.
Si els altres ens diuen alguna cosa, fem suposicions i si no ens diuen res, també les fem, tot això per satisfer la nostra necessitat de saber i per reemplaçar la nostra necessitat de comunicar-nos. Inclús quan escoltem alguna cosa i no ho entenem, fem suposicions sobre el que pot significar allò que hem escoltat encara que fos incomplet o que no ho haguem entés a la perfecció, i després, lo pitjor que tot es que creiem en elles, en les nostre suposicions.
Fem tots tipus de suposicions, per que moltes vegades no tenim el valor de preguntar. Moltes vegades "acordem" que fer preguntes és perillós i quan creiem alguna cosa, suposem que tenim la raó fins al punt d'arribar a destruir les nostres relacions per defendre la nostra posició.
Suposem que tot el món veu la vida de la mateixa manera que nosaltres i no és així. Suposem que la gent jutja, pensa, sent... com ho fem nosaltres i aquesta és la major suposició que nosaltres podem fer, i és la raó per la qual ens fa por ser nosaltres mateixos davant els altres i fer el que sentim en lo més profund del nostre cor i de la nostra ànima, sigui el que sigui i prenent la decisió que sigui, per que creiem que ens jutjaran, ens convertirem en les seves víctimes i ens culparan de la mateixa manera que nosaltres mateixos ho faríem. Penseu quantes decisions no s'han pres per la por de la reacció de les altres persones, o pel què diran, quantes vides hipotecades! i jo em pregunto, per que? si vas en la recerca de la teva felicitat, la teva pròpia felicitat i ho fas de cor, tota la resta del món ho enten i ho accepta amb la mateixa convicció que tu creus amb el que desitges.
De la mateixa manera que, inclús abans que els altres tinguin la oportunitat de rebutjar-nos nosaltres ja ens hem rebutjat a nosaltres mateixos i això no pot ser.
També fem suposicions sobre nosaltres mateixos i això moltes vegades ens crea conflictes interns. A vegades quan comences una relació o estàs en una relació, has de justificar-te per que t'agrada aquella persona. Només veus el que vols veure i negues que alguns aspeces d'aquesta persona et desagraden. Et menteixes a tu mateix amb la única finalitat de sentir que tens la raó. Després fas suposicions i una d'elles és la típica "El meu amor canviarà aquesta persona", però no és veritat. El teu amor no canviarà a ningú.Si les persones canvien es per que volen canviar, no per que tú puguis canviar-les. Després passa alguna cosa entre vosaltres dos i et sents dolgut. De cop veus el que no havies volgut veure abans, però a més ara, està amplificat pel seu verí emocional. I et sents que has de justificar el teu dolor emocional. I saps? no és necesari que justifiquis l'amor; per què està present o no ho està. L'amor veritable és acceptar als altres tal com són sense tractar de canviar-los. Si intentem canviar-los significa que, en realitat, no ens agraden. Així que preguntat si mai t'han volgut canviar o tu has volgut canviar a algú....
Per molt díficil que et costi creure, resulta molt més fàcil trobar algú que ja sigui com tu vols, que intentar canviar a una persona. A més aquest algú, ha d'estimar-te tal i com ets per no tenir-te que canviar en absolut. Si altres persones pensen que has de canviar, això significa que, en realitat no t'estimen tal i com ets. I per que està amb algú si tu no ets tal i com vol que siguis?
Tu sempre seràs perfecte per mi....
No hay comentarios:
Publicar un comentario